Subirats en versió infantil

Antònia Vilà va ser una mestra de l’escola de Sant Pau d’Ordal de principis del segle XX que va demanar a les autoritats que intervinguessin per tal de reduir l’absentisme, va aconseguir tenir una auxiliar amb ella (tot i perdre així part dels seus ingressos) per millorar el funcionament de les classes i va sol·licitar millores de les condicions de l’edifici.
En el 1930 unes mares van enviar una carta on exposaven el mal funcionament de les escoles als pobles. Mestres que arribaven sistemàticament tard o que ni apareixien, canvis constants, personal sense formació al càrrec de les criatures,…

Buscaven mestres substitutes d’aquí i d’allà per aguantar les criatures. Quan jo vaig
ser una mica més gran, però no sabia quasi ni escriure, em feien anar una estona
amb els nens, fins que arribava la mestra.

De vegades a un nucli no hi havia mestre i els nens i nenes havien d’anar a l’escola
de l’altre nucli, fins que en tornaven a tenir.

Jugàvem a la xela. Tu tenies un pot al mig, tiraves com una pedra i a veure qui
s’acostava més!

Ens pintàvem les ungles amb els geranis vermells

Fèiem collarets amb les fulles dels pins

Jugàvem a la carretera. Fèiem una ratlla al mig i ens posàvem allà. Algun cotxe
passava, però…

– Aquí teníem classe amb totes les edats juntes.
– Teníem una enciclopèdia i tot era allà!
– De vegades no n’hi havia mestra i qui venia de substitució potser no sabia res de
mestra ni res, sols volien algú que es quedés amb la canalla.
– I un temps fins i tot anàvem a l’escola a Sant Sadurní. Ho fèiem caminant i a l’estiu
buscàvem les ombres dels arbres!, de vegades ens pujava un senyor amb el seu
tractor.
– Les classes eren en català o en castellà?
– En castellà!

– Ella ens parlava en català, però tot era fet en castellà.
– I ens feien cantar el cara al sol

N’hi havia una escola per als nois i una per les noies. ” las niñas con las niñas y los
niños con los niños”.
Els nens tenien més bons mestres, perquè per a les nenes amb qualsevol cosa ja n’hi
havia prou, eren com de segona. Les nenes havien de fer labors.

-Ah! i teníem una estufa i si portaves un taco, un tros de fusta, et podies posar més
a prop.
– A casa meva ens posaven un totxo al foc, ens l’embolicaven amb paper de diari i
marxaven a cole amb aquest totxo calent.
– Uff, per a mi l’escola era olor de cigrons! Cada mestra ho devia fer a la seva manera,
però la que tenim se n’aprofitava feia bullir una olla de cigrons. Tota la casa amb una
olor de cigró! Aprofitava l’escalfor per fer coure els llegums del dinar!

Aprenem vocabulari:

Aclarir: Tirar raïms que no interessen per facilitar la maduració dels raïms restants.

Passada: Fa referència a la llargada de la Vinya, a les línies de ceps. Els qui feien el terç per donar als amos, feien dues passades per a ells i una per a l’amo.

Esporgar: Treure els brots que sobresurtin del tronc, menys aquells que surtin als caps de la vinya. Treure els pàmpols perquè toqui el sol i l’aire al raïm, però deixant sempre algun pàmpol a sobre perprotegir-lo.

Eixarcolar: Netejar el sembrat de les roselles que hi creixen, i de les males herbes en general.

Sàrria: Estri que, disposat sobre el llom de l’animal, forma dues butxaques aptes per a transportar productes diversos. Com a estri de càrrega s’assembla molt a les alforges.

Semaler: Dos troncs gruixuts per portar la portadora entre dos o un altre recipient semblant, agafant-los l’una pels extrems anteriors i l’altra pels posteriors.

Portadora: Com un cubell. Recipient de fusta amb dos agafadors, tradicionalment usat per a transportar els raïms collits en la verema des de la vinya, tot i que té diverses utilitats com també buidar els dipòsits de les aigüeres, i alguna dona també el feia servir per portar la roba al safareig.

Encaixar: Posar els préssecs a les caixes, amb la “viruta” que els protegia.

Escabellar: Treure els petits sarments, que surten a la mateixa altura que les fulles, al sarment principal.

Parcer: Persona que treballa la terra amb un contracte de parceria (“lloguer”) amb un amo. Una part de la collita l’ha de donar a l’amo de la terra

Margener: Persona que es dedica a l’ofici de la construcció amb la tècnica de la pedra seca.

Refal: Construcció amb 4 pals, uns de travessers. I tapat tot amb branques de pi tendres. Era per protegir-se del sol i la calor.

Galeria d’imatges